Drive

Poema de violència i amor, així podríem ressumir en poques paraules Drive, sens dubte una de les pel.lícules revel.lació de l'any. Conduir és una de les principals aptituts de l'antiheroi protagonista, com descobrim ben aviat en uns primers 8 minuts espectaculars d'escenes de persecució, on el conductor burla pels carrers de L.A. a la policia d'uns atracants que l'han contractat. Posada en escena directa i magnífica, que no només introdueix el protagonista, sino l'atmosfera noir especialíssima que destil.la tota la pel.lícula. Passats els crèdits rosa sota música electropop amb la metròpoli de fons, es van descobrint més detalls de la vida d'aquest jove misteriós, actor especialista en pel.lícules d'acció, mecànic de taller i com coneix a la seva guapa veïna Irene i el seu fill Benicio. Fins que la tornada de la preso del marit d'aquesta canviarà el transcurs de la vida de tots ells, al veure's enredats en una intriga amb mafiosos sobre la qual no cal entrar en gaires detalls i que l'espectador ja descobrirà.
Drive és l'adaptació a la gran pantalla d'una curta novel.la de James Sallis, amb un guió adaptat de Hossein Amini magnífic que aconsegueix centrar-se en els personatges, clau de tota una història que sino tampoc presenta res especialment original en la seva trama. El conductor, excel.lentment interpretat pel jove de moda Ryan Gosling, és un d'aquells personatges singulars que atrau fortament a l'espectador per la soledat, misteri, seguretat i fidelitat a les seves conviccions que trasmet. Un personatge amb una moralitat independent de la resta del món i capaç de deixar descol.locat a qualsevol amb les seves actuacions i reaccions. Igualment important és el paper d'Irene, interpretat per la jove britànica Carey Mulligan, qui torna a brillar després del paper a Una educación que la va portar a la nominació a l'Oscar. La química, tendresa amorosa que generen ambdos protagonistes és preciosa, en una pel.lícula que però és una comèdia negra plena d'acció i escenes violentes.
Destacar també el treball del director danès Nicolas Winding Refn, amb àmplia experiència en pel.lícules versades en la violència, i que fora de les escenes pures d'acció, imprimeix un ritme lent necessari per donar força a escenes de poques paraules però molta expressivitat, i amb un treball remarcable en la fotografia. Si a això li sumem una interessant banda sonora de Cliff Martínez, que pren el protagonisme necessari per completar el poema visual que pretèn ser l'obra, ens trobem davant d'una petita obra mestra, recomenable per a tot amant de la comèdia negra i del cinema en general.