15 d’octubre 2009

Malditos bastardos

Malgrat l'ambientació en la segona Guerra Mundial, que ningú esperi una pel.lícula històrica en Malditos Bastardos. Aquesta és Tarantino en estat pur, i els personatges nazis i jueus substitueixen aquest cop als gangsters habituals, per acabar explicant una altra sanguinolenta història de venjances com les què marquen la seva cinematografia.
La pel.lícula comença com el què no és, però el seu primer capítol (dels cinc amb els què es divideix la llarga trama) és sense cap mena de dubte espectacular i en ell se'ns introdueix a Hans Landa, un intel.ligent i sarcàstic coronel de les SS conegut com el Caçajueus. Comenten que Tarantino va estar a punt de desistir de fer la pel.lícula al no trobar l'actor ideal per interpretar a tant brillant personatge, fins que finalment es va topar amb l'austríac Christoph Waltz, la magnífica interpretació del qual li permetrà traspassar la seva fama local a nivells mundials. El tàndem Landa/Waltz és l'eix central de la pel.lícula i només ell justificaria el veure-la, tot i que òbviament aquesta presenta altres arguments.
Tan sublim primera part dóna pas al què realment és Unglourious Bestards i el cinema de Tarantino, una comèdia negra carregada de violència, tot i que probablement aquí menys que en anteriors ocasions. La segona part, probablement la més fluixa, ens introdueix al grup dels bastards, una guerrilla jueva americana que aterra a la França ocupada pels nazis per matar-ne tants com sigui possible. En ella apareix un Brad Pitt que sense massa esforç borda el paper d'un protagonista que probablement podria estar una mica més treballat a nivell de guió, a l'hora que afegeix més cartell a l'obra. També aquí veiem per primer cop les caracteritzacions iròniques de personatges històrics com Hitler, sense arribar a l'extrem de la ridiculitat absurda de la nefesta comèdia germànica Mein Führer. I aquí apareixen també les primeres escenes d'estil 100% Tarantino com l'aparació intrigant de l'ós jueu (Eli Roth) o la presentació del sargent Stiglitz (Til Schweiger, un habitual del cinema alemany), així com les tallades de caballera i la pallissa amb bat de beisbol que dóna la dosi de violència necessària en tota obra del director alternatiu americà.
La tercera part ens introdueix a Goebbels, a l'heroi de guerra Frederick Zoller (Daniel Brühl, Good Bye Lenin, Salvador) i a la supervivent jueva Shosanna Dreyfus (la precisosa Mélanie Laurent), però sobretot a una de les idees (potser un tant utòpica) que vol explicar Quentin en aquesta obra: que la força del cinema podria ser capaç d'acabar amb una guerra com aquella.
Operación Kino és la millor part Tarantiniana, en ella es prepara la traca final de desenllaç, i mereix una menció especial totes les escenes de la taberna, amb individus d'ambdos bàndols en el mateix lloc jugant un teatre molt especial.
Per si a algú li quedava algun dubte de la intenció de la pel.lícula, la cinquena i última part, demostra clarament que Tarantino no pretén que se'l prenguin seriosament amb l'ambientació històrica de la seva obra. Humor i acció es desenvolupen en la màxima potència, a l'hora que la trama gira diverses vegades de sentit fins a arribar a un final aconseguit que pósa punt i final a dues hores i mitja que tampoc hauria passat res si haguessin estat una mica menys.
Sense caure en divismes cap al director, i sense estar als nivells que Pulp Fuction van representar en la seva època, Malditos Bastardos és una brillant comèdia negra amb una ambientació diferent al què ens té acostumats, que no decebrà als seus fans i agradarà a molta d'altra gent no tan afí al seu cinema. Veure-la en versió original és en aquest cas imprescindible, doncs moltíssimes escenes es basen en els idiomes que es parlen, francès, anglès, alemany i un xic d'italià, en una obra multicultural amb actors natius per a cada una de les nacionalitats representades.

7 comentaris:

Juan Carlos Vidal ha dit...

joe, acabo de llegir la teva crítica i la veritat tot i que està molt bé, jo la vaig veure en castellà i em va decebre. Normalment m'encanta el cinema del Tarantino. Però aquesta em particular em va semblar que tenia un ritme massa lent i tot i que es bastant soportable no em semblar lo millor d' aquest director.

sukkus ha dit...

Vaja, doncs a mi em va agradar i ets la primera persona que conec que diu el contrari (estos financieros, jajaja). No, en s... Lire la suiteèrio, sí que és més lenta i potser té menys acció que el què li sol ser habitual, però a canvi ofereix alguns personatges i situacions més treballades que altres obres, Ja dic que tampoc és la seva obra mestra, però sí la trobo bona. Et dono la raó però en què és bastant irregular, té parts boníssimes i d'altres regulars, i com ja dic si li haguessin tallat alguns minuts potser no es faria tan lenta (hi ha un parell de moments que a mi també se'm va fer una mica pesada).
Ara, veure-la en castellà sí que no té perdó ;) Reconec que a mi em motivi més la barreja lingüística (parlen els tres idiomes estrangers que he estudiat), però molta gràcia de la peli són els idiomes. Brat Pitt & Co intentant fent-se passar per italians no té preu :)

xerop ha dit...

Per fi m'agrada alguna cosa del Tarantino... ¡peliculón!

joanda ha dit...

òstia... no m'havies dit que ens trucàvem per anar a veure aquesta ;-)

Bé, suposo que hauré d'anar-hi amb la meva parella cinèfila incondicional, jejejeje

Ana Gallart ha dit...

totalment d'acord amb q les escenes de la taberna-s... Lire la suiteòtan son genials! mira q posar als bastards allà sota, fricció a dojo, com van patir pobres i l'espectador amb ells!
Ah, doncs Tarantino ha clavat al caçajueus, els seus diàlegs desesperadament inquietants, un cabrón mestre dels modals i les paraules...
Però mira q inventar q una banda d'americans van nar a matar nazis.. a mi no em convenç gens la premisa del film, però sí q és veritat q s'enfoca amb aquesta clau còmica hollywoodiense el dramatisme i la barbarie del nazisme sense eludir la cruesa del film, s'expresa el q va ser la realitat: pèls de punta
I la relació odi-amor de la jueva amb el francotirador... mlt bo
Dóna molt de sí! super recomanable

Gloria ha dit...

a mi em va molar bastant.. i això, que no soc mega fan del Tarantino:S

Marc Gil ha dit...

Your feet madam...